dilluns, 4 de febrer del 2013

EL LADO BUENO DE LAS COSAS


El lado bueno de las cosas es ven com una comèdia dramàtica, però jo crec que de comèdia té poc i de drama molt. És cert que algunes de les situacions que passen als protagonistes poden semblar simpatiques o divertides en un principi, però si mires més enllà, allà on rau el problema que té el seu protagonista, un noi bipolar amb problemes amb la justícia, ja no et sembla tan divertit i et fa patir.


Un noi amb transtorn bipolar és reclos en un psiquiàtric per haver fet una pallissa a l'amant de la seva esposa. Després de 8 mesos surt amb la condicional i torna a casa dels seus pares per descobrir que la seva dona ha marxat i li ha posat un ordre d'allunyament. A partir d'aquell moment la lluita d'aquest noi és per demostrar a la seva dona, a la seva família (amb una magistral interpretació de Robert de Niro com el seu pare), que tampoc és que estigui massa bé, i a tothom, que s'ha curat, que pot controlar els brots psicòtics i que pot fer una vida normal, buscant sempre el Costat bo de les coses, fins i tot de les més dolentes. Per aconseguir-ho, tindrà l'ajuda d'una noia, la cunyada del seu millor amic, que també ha passat per una época dolenta de la seva vida després de la mort del seu marit en que va tenir la necessitat d'anar-se'n al llit amb tothom que hi passava per davant.

Són dos persones desesperades que intenten ajudar-se mútuament per, junts, superar tots els inconvenients que la seva malaltia mental els pugui imposar i, també, per demostrar a tothom que són persones capaces, coherents i responsables.


És una pel·lícula amb bons diàlegs i situacions, dramàtica en el fons, però que tot i els problemes dels seus protagonistes, (que són els malalts "oficials") i que estan envoltats d'una sèrie de familiars i amics que, sense estar diagnosticats, estan segurament més malalts que ells, destil·la optimisme i s'enllaça com una espiral cap a un final que sempre mira "El costat bo de les coses".